L’ANCIANA INDIGNE
Bertold Brecht, 1928
Traducció d’ Antoni
Garí Bibi loni.
L’àvia comptava setanta-dos anys quan l’avi morí. Posseïa
una petita litogràfica en una ciutat de províncies de Baden on treballà
amb dos, tres ajudants fins a la fi dels seus dies. L’àvia es feia càrrec de
l’economia domèstica sense ajuda de servei, governava la vella i esbalandrada
casa, i cuinava pels homes i la mainada. Era una dona petita i magra, amb
vivaços ulls reptilians, però veu prudent i parsimoniosa. En un ambient ple de
privacions surà cinc fills, dels set que infantà. La feixuguesa d’aquesta tasca
l’encongí amb els anys. De la prole, les dues filles s’embarcaren cap Amèrica.
Així mateix, dos dels fills emigraren, també. Únicament el més jove, de salut
frágil, romangué a la ciutat. Esdevingué impressor i formà una nombrosa
família.
L’àvia es trobava sola a casa quan l’avi morí.
Els fills intercanviaren correspondència, per resoldre la
qüestió de què ocorreria amb sa mare. Un estava disposat a oferir-li una llar,
i l’impressor tenia la intenció de traslladar-se amb els seus a casa seva. Però
l’anciana refusà amb vehemència les propostes i demanà a cadascun dels seus
fills, que s’ho pogués permetre, de fer-li arribar una petita ajuda econòmica.
La venda de la litogràfica, llargament envellida, no reportà gairebé cap
benefici, i restava oberta encara la liquidació d’alguns deutes.
Li escrigueren que de cap manera podia viure sola, però en
veure que la mare no entrava en raó, cediren, i li enviaven mensualment una
petita suma de diners. Fet i fet, l’impressor sí que romania a la ciutat.
Aquest es comprometé, així mateix, a informar de tant en
tant els seus germans de l’estat de sa mare. Les cartes que envià al meu pare,
una visita d’aquest a sa mare i una visita a la tomba de l’àvia dos anys
després de la seva mort, configuren un quadre del que ocorregué durant aquest
període.
Sembla que l'impressor es mostrà molest des del principi,
de què la mare es negàs a acollir-lo a la gran, i ara buida casa. Vivia amb
quatre infants, en una casa de tres habitacions. Però l'anciana, en realitat,
mantenia amb ell una relació més aviat freda i distant. Convidava la mainada a
café cada diumenge a la tarda. En el fons, això era tot. Visitava el seu fill
un o dos cops cada tres mesos i ajudava la jove amb la compota de groselles. La
jove havia al.ludit alguns cops, a l’estretor en què vivien en la casa de
l’impressor. Aquest no podia evitar escandalitzar-se en les seva carta.
A una requesta del meu pare en què mostrava interès pel que
feia sa mare, contestà, telegràficament, que l'anciana anava al cinema.
S'ha d'entendre que
no era gens normal, i molt manco encara a ulls dels seus fills. Els cinemes no
eren fa trenta anys com els cinemes d'avui en dia. Es tractava de locals
miserables, mal ventilats, ubicats a velles boleres, amb cridaners cartells a
la porta d'entrada on s'anunciaven melodrames i pel.lícules del gènere
políciac. En realitat, hi acudien joves o parelles d'enamorats atrets per
l'obscuritat. Una anciana solitària hi havia de cridar, per força, l'atenció.
Hi havia encara un altra aspecte a tenir en compte de les visites
al cinema. L’entrada costava, certament, pocs diners, però un plaer com aquell,
semblant a permetre’s luxes innecessaris, com ara, menjar pastissos, volia dir
malbaratar diners. I malbaratar-los no era, precisament, senyal de
respectabilitat.
Succeí llavors, que l’àvia ja no només no visitava
regularment el seu fill, sinó que tampoc visitava o convidava cap dels seus
antics coneguts. A més, ja no freqüentava el centre social de la ciutat. En lloc d’això
visitava sovint el taller d’un sabater, situat en un pobre i mal afamat carreró
on, especialment a les nits, s’hi reunia gent de tota classe i condició,
cambreres i manobres sense feina, coneguda especialment per la mala vida que
portaven. El sabater era un home de mitjana edat, conegut arreu del món, per no
haver fet mai res de profit. Deien, a més, les males llengües, que bevia. No
era en cap cas un ambient gens recomanable per a l’àvia.
L’impressor al.ludia en una carta, que havia advertit la
mare de la poca conveniència de segons quines companyies, però per resposta rebé
un tallant i fred retret. Qui era ell per aconsellar-la, fou la resposta de sa
mare. Allà s’acabà la conversa. No era fàcil parlar d’un tema amb l’àvia, quan
ella s’hi negava.
Devers un any i mig després de la mort de l'avi,
l'impressor escriví al pare que la mare menjava cada dia a l'hostal.
Quina notícia! L'àvia, que al llarg de la seva vida havia cuinat per una dotzena
d'homes, i s'alimentava de les sobres, esmorzava ara a l'hostal? Quin canvi
s'havia produït en ella?
Poc després un viatge de negocis portà el pare prop de la
ciutat, i aquest visità sa mare per conèixer de prop la situació
.
Ella li recollí el capell i li oferí un tassó de vi negre amb pa a la brasa.
Semblava en pau amb ella mateixa, ni especialment esvarada, ni excessivament
ensopida. S’interessà, vagament, per nosaltres, i volia saber, sobretot, si ens donaven encara
cireres. El saló de casa restava ordenat i pulcre, i ella resplendia de
salut.
El que definitivament indicava que havia pres un nou camí
fou que no volgué acompanyar el meu pare a visitar la tomba del seu home. “Pots anar-hi sol” respongué ella
fredament. “És la tercera tomba per l’esquerra de l’onzena fila. Jo he de
resoldre uns assumptes”
L'impressor ens aclarí després, que probablement havia de
visitar el sabater. Es queixava amb vehemència: “Jo visc aquí, en aquest forat, amb els meus i em queden encara cinc
hores de feina malpagades, això empitjora el meu asma i la casa del carrer
principal és buida i deshabitada”.
El pare llogà una habitació a l'hostal, tot esperant que sa
mare, almenys formalment, el convidàs a casa seva, però ella ni tan sols n'hi parlà.
En vida del seu marit, encara que la casa hagués estat plena, s’hauria negat a
què el seu fill gastàs diners en l’estància a un hotel.
Però ella semblava haver acabat amb la seva vida familiar i
emprès nous camins, per on ara discorria la seva vida. El pare, que posseïa un
agut sentit de l'humor la trobà alegre i digué al seu germà que havia de deixar
que la vella anàs a la seva, que fes el que volgués. La qüestió era, però, que
desitjava ella en realitat?
El següent que ens fou relatat, va ser que llogà un
carruatge familiar
per fer
una excursió, i això, en un dijous feiner.
Era de rodes groses, tirat per cavalls, amb places a bastament per a
famílies senceres. Algunes vegades, quan nosaltres, els néts, els havíem
visitat, l’avi havia llogat un carruatge semblant. L’àvia es quedava a casa.
Acompanyava la nostra partida amb un maquinal moviment de mà. Després de
l’episodi de l’excursió, vingué el viatge a K. , una ciutat una mica més gran,
a unes dues hores de distància amb tren. Hi tenia lloc una cursa de cavalls, i
hi anà amb la intenció de presenciar-la. L’impressor estava cada cop més i més
esverat. Hauria volgut que la veiés un metge. El pare, per la seva banda, en
llegir la carta, brandí
el cap. Refusà, però, la consulta d’un metge. A K. l’àvia no hi anà pas sola.
Es feu acompanyar per una noia jove, mig boja, com escrigué l’impressor. Era la
cuinera de l’hostal, en el qual l’àvia esmorzava cada dos dies. A partir
d’aquell moment, aquella jove, parcialment invàlida, jugaria un paper important
en la seva vida. L’àvia semblava haver perdut el cap per ella
.
Es feia acompanyar d’ella al cine i a ca’l sabater, que, per cert simpatitzava
amb el partit socialdemòcrata. Circulava el rumor, a més, que mentre jugaven a
cartes, les dues dones, assaborien un got de vi.
“Ha comprat a la jove
invàlida un capell tocat amb roses” escriví neguitós l’impressor, “i la nostra Anna no té vestit de primera
comunió”.
Les cartes de l’oncle creixien en histerisme, i tractaven
només de “l’indigna trajectòria de la
nostra estimada mare”, i no deien gairebé res més.
El demés m’ho contà el pare.
L’hostaler li havia aclucat l’ull i irònicament li havia
murmurat: “Ara sí que es diverteix la
senyora B. ehhh!”
En realitat, l’àvia no visqué aquells darrers anys per damunt de les seves possibilitats.
Quan no esmorzava a l’hostal, prenia només una senzilla sopa d’ou, una mica de
café, i per damunt de tot, el seu pa a la brasa preferit. Regava els àpats amb
un vi modest, del qual en prenia únicament un petit got cada cop. La major part
de la casa restava deshabitada. L’àvia només ocupava el dormitori i la cuina.
Tot i això, demanà, sense que els seus fills ho sapiguessin, una petita
hipoteca. No s’ha arribat a saber, en què invertí els diners. Sembla haver-los
donat al sabater. Aquest s’hauria traslladat a una altra ciutat i possiblement
hi hauria obert una tenda de sabates.
Ben mirat, visqué, una darerre l’altra, dues vides. Una, la
primera com a filla, esposa i mare, i la segona, senzillament, com la senyora
B., una dona solitària, sense obligacions, amb modestos, però suficients,
mitjans econòmics. La primera dura uns seixanta anys. La segona dos anys
escassos.
El meu pare s’adonà que en el darrer mig any s’havia permès
certes llibertats, que la gent normal senzillament desconeix.A l’estiu podia
aixecar-se a les tres de la matinada i i passejar-se per la ciutat deserta, l’atmosfera de la qual podia
gaudir ella sola. Al mossèn, que la visitava per fer-li companyia, el convidava
a anar al cinema, com si d’algú important es tractàs.
De cap manera es trobava sola. Per ca’l sabater hi
circulava gent renouera i alegre i s’hi contaven moltes històries. Sempre hi trobà una botella del seu vi predilecte,
mentre els altres parlaven i criticaven les digníssimes autoritats. Aquell vi
li era reservat, encara que ella aportava a la comunitat altres begudes
alcohòliques.
Morí sobtadament, un vespre de tardor, a la seva cambra.
Però no ajaguda al llit, sinó asseguda al balancí mentre mirava per la finestra.
Havia convidat la seva jove amiga al cinema, i aquesta era amb ella, en el
moment de la mort. Tenia setanta-quatre anys.
Vaig veure una fotografia seva, al seu llit de mort, que
fou presa com a record pels seus fills.
S’hi veu una cara minúscula, molt arruada, els llavis prims
i la boca ampla. El seu cos petit irradia encara part d’aquella enèrgica
personalitat
. Gaudí
tant dels grans anys de privacions, com dels pocs anys de llibertat i xuclà la
vida fins al moll de l’os
.
