EL CARRER DEL LLORER

EL CARRER DEL LLORER.  

Sempre m’han agradat els carrers que porten noms clars, honestos i transparents. Duen el nom d’un treball que s’hi feia, d’un sentiment, d’una festivitat… Hom hi passeja amb la tranquil.littat de participar d’allò sincer i veritable. Aquest és el cas del carrer del Llorer, la  Rua Nova do  Lourerio, situat al cor del Barrio Alto de Lisboa. Deu el seu nom a la venta de fulles de llorer i el vaig descobrir, no viatjant, qui els parla malauradament no ha visitat mai lusitània, sinó llegint Els blaus de l’horitzó, novel.la de  l’escriptor mallorquí Sebastià Bennàssar (Palma, 1976).

El que més m’ha colpit  de la novel.la no és pas la història d’Arnau Oliver, jove fotògraf que O 25 de Abril és a Lisboa i que acompanya al capitao Salgueiro Maia fins a Terreiro do Paço, d’on fuig escopetat el dictador Gaetano, ni la història d’amor amb Elisenda, jove infermera catalana, ni les descripccions de l'atmosfera lisboeta, ni les passejades pels barris del fado, de Pessoa… Ni els tastos culinaris que s’hi narren.

Tampoc la història de Tomeu, en qui s’intueix l’alter ego de l’autor, ni el seu amor per l’Anna, ni els vincles que els lliguen, ni la passió o devoció que ambdós senten per Lisboa, Ítaca particular seva. Tampoc la descripció del caòtic context socioeconòmic de Portugal, de la crisi larvada, latent i endèmica que pateix el país i que s’agreuja de dia en dia. Ni el fracàs dels ideals democràtics de llibertat i igualtat que reprsentava la revolució i que han vengut a morir al gran basar europeu que banquers i polítics han volgut convertir en el seu prostíbul particular.

En la meva opinió allò més ressenyable es troba al final. És la història de Joao Custodio. Ens trobem en 2004. Tomeu ha viatjat a Lisboa per realitzar un reportatge amb motiu del trentè aniversari de l’efemèride revolucionària. Allà l’espera l’Anna, al.lota seva, i filla de l’Arnau Oliver. Visita el símbols de la Revoluçao dos Cravos, n’escolta històries, n’entrevista alguns protagonistes… Però no acaba de trobar la pedra de toc per a una bona història, fins que no repara en la figura de Custodio, antic col.laborador del seu sogre. Aquest  conserva unes fotografies de l’únic episodi violent de la revolució pacífica per excel.lència. L’assalt a l’edifici de la PIDE, seu de la polícia secreta portuguesa, en què moriren alguns civils.

 Custodio, sabedor que Oliver havia fotografiat el seu pare disparant des de l’edifici, les hi va robar, per llavors explicar-li la seva història. Era fill d’una comunista i d’un policia secreta. I ara, trenta anys després ofereix les fotografies a Tomeu. Així, aquest tindrà una història per contar. Custodio és la personificació de la història portuguesa i de totes les sensibilitats i contradiccions que aquesta implica.

Llavors he mirat enrere en els meus  mesos d’abril, de quan era més jove, festius, alegres, lluminosos i càlids, carregats d’aconteixements simbòlics, com puguin ésser la proclamació de la Republica espanyola, el 14 d’abril, la festa del llibre, el 23, o la mateixa revolució, el 25, i de vivències personals entranyables,  I hi he vist aquella primavera dels ideals democràtics de llibertat i d’igualtat.

Però, tanmateix, he pensat que en la història de Custodio s’hi veu també  aquella història nostra, tantes vegades negra, tantes vegades tràgica, massa vegades anònima. La d’aquells que jeuen en l’oblit de fosses comunes, assassinats brutalment durant la dictadura franquista. I m’ha vengut la idea d’aquell Estat brutal fred, cínic i oblidadís que en trenta anys de democràcia ha estat incapaç de posar en marxa una política que de forma oficial sistemàtica i clara restitueixi la memòria, la diginitat i l’honor dels desapareguts en l’època dictatorial.

És més, un jutge s’ha hagut d’asseure al banquet d’imputats, sota sospita de prevaricar per investigar els crims del franquisme, perquè una autoritat pública es dignàs a escoltar el testimoni de familiars de desapareguts durant la Guerra Civil Espanyola i el que va venir després. Quasi quatre decades després de la instauració de la democràcia al nostre país, no hi ha cap discurs oficial sobre els danys i perjudicis que causà la guerra i la repressió posterior. I no hi ha tampoc un reconeixement explícit a les víctimes. És hora, pens, que algú des de les més altes instàncies estatals es proposi seriosament recuperar el tremp d’allò sincer i veritable. En poques paraules, que faci un exercici de claredat, honestedat i,  d’una vegada per totes, de transparència. Llavors potser començarem a caminar pel carrer del Llorer.

Antoni Garí Bibiloni